EL DIA DE PI

DIUMENGE, 13 DE MARÇ DEL 2016

Demà se celebra a tot el món la festa del número Pi. 3/14/’16, en la notació americana, són les primeres xifres d’aquest concepte emblemàtic (amb aproximació inclosa) que el president Obama ha pres com a excusa per rendir homenatge a les matemàtiques. Obrim foc amb alguns dels millors matemàtics joves espanyols.

MICHELE CATANZARO

Quan li van preguntar a l’aventurer Edmund Hillary per què havia escalat l’Everest, va contestar: «Perquè és allà». Aquesta mateixa atracció irresistible anima Alberto Enciso a fer matemàtiques. «La gent es pensa que són una manera de complicar-se la vida. Per a mi, són un vehicle per entendre de manera senzilla les coses. Una població que comprengués més les matemàtiques seria més difícil d’enganyar», explica aquest investigador de 35 anys de l’Institut de Ciències Matemàtiques (ICMAT) de Madrid, que el 2014 va resoldre un enigma matemàtic centenari. «Quan arribes a demostrar un teorema, això és cert per sempre: has demostrat una veritat», explica Marta Casanellas, de 40 anys, professora agregada de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) experta en biomatemàtiques.

Conjectura de John Nash

Enciso i Casanellas formen part d’una nova generació de matemàtics espanyols que destaquen per la seva excel·lència. «La disciplina ha arribat a alts nivells els últims 10 o 20 anys», afirma María Pe Pereira, investigadora de l’ICMAT que als seus 35 anys porta resolta una conjectura de John Nash, el matemàtic d’Una ment meravellosa.Més Periódico ha parlat amb ells amb ocasió de l’anomenat Dia Pi per esbrinar com són els matemàtics del segle XXI i què motiva la seva investigació.
«Quan llegeixo una demostració és com si mirés un quadro. Hi veig bellesa, elegància, simplicitat». Així explica el plaer dels números Isabel Fernández, 36 anys, que el 2010 va ser la primera dona espanyola convidada a parlar al congrés mundial de matemàtiques. «És un treball molt creatiu: estàs entenent noves realitats i has de triar el camí per endinsar-te en aquest univers», insisteix Pe Pereira.
Però no tot és abstracció. Santiago Badía per exemple, es dedica a les matemàtiques aplicades. Aquest investigador de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) a la UPC, de 37 anys, ja ha aconseguit dues subvencions del prestigiós European Research Council pel seu treball en supercomputació. «M’agrada veure l’impacte del que faig», explica. «Molta gent desconeix la utilitat de les matemàtiques: avui dia, els matemàtics no estan només en l’ensenyament: en trobes en bancs, consultores, enginyeries...», afegeix Casanellas.
Per a tots ells, la passió per aquesta disciplina va néixer a escola, gràcies a algun bon professor o a la participació en les olimpíades de matemàtiques. Neguen que la seva vocació vagi aparellada amb la soledat i cert friquisme. «Hi ha moments en què estàs sol i altres en què comparteixes. És molt bonic treballar amb altres, descobrir plegats», apunta Pe Pereira, que adora els esports, ballar i sortir, com qualsevol jove de la seva edat.

Gairebé tots tenen fills, entre 1 i 4 anys. La conciliació segueix sent un repte, fins i tot en aquesta disciplina que registra més presència femenina que no pas a física i enginyeria. L’edat de tenir fills acostuma a coincidir amb el postdoctorat, una plaça a temps determinat. «Quan presentes els teus últims articles [per aconseguir plaça] potser acabes de tenir dos fills», apunta Casanellas, que és presidenta de la comissió de dones i matemàtiques de la Reial Societat Espanyola de Matemàtiques. «De vegades et conviden a un congrés i no hi pots anar, perquè estàs embarassada o tens lactància. És frustrant, però és important no rendir-se», apunta. A Casanellas la preocupa que la crisi ha reduït el percentatge de noies a les facultats. Fernández s’ha posat mans a l’obra amb quatre investigadores més de la Universitat de Sevilla: divendres, van estrenar una obra per a estudiants en la qual cadascuna actua com una científica històrica (ella és Hypatia) i després conversa amb el públic.
A tots els preocupen les retallades a la ciència. «Nosaltres som barats: el que necessitem són persones», afirma Fernández. «S’han tallat les beques: ens estem quedant amb una població d’investigadors envellida», assegura Casanellas. «El finançament a Espanya és desastrós, ridícul», apunta Badia. «Tinc amics molt competents que treballen a fora, tot i que va ser aquí on es va invertir en la seva educació», conclou Enciso.